Retrats de medalla: l'espectacle del bronze

SABÍEU QUE...?

La medalla

Una medalla és una peça (un disc) batuda o fosa en un metall, l'anvers i el revers de la qual reprodueixen retrats, al·legories, paisatges, objectes o llegendes destinats a honorar una persona o a commemorar un fet, ja sigui públic o privat. Té una funció commemorativa i, contràriament a la moneda, no té valor liberatori.

La grandària

La medalla sol ser circular i d'un diàmetre que varia entre els 30 i els 70 milímetres, tot i que el mòdul més freqüent és el de 50 milímetres. La plaqueta és una medalla de forma rectangular o quadrada, malgrat que també pot presentar un contorn irregular o un cos arquitectònic.

Diferents de la medalla, la placa (rectangular) i el medalló (circular) són peces més grans que solen ser fetes per la fosa i sovint amb els mateixos materials. Plaques i medallons tenen una funció decorativa i solen anar penjats, ja sia emmarcats o sostinguts per un suport situat a la part posterior.

A l'extrem oposat, pel que fa a la grandària, la medalla miniatura no supera els 30 milímetres. Petit no és sinònim de menys qualitat, i els autors procuren que els relleus siguin recognoscibles, clars i definits. Per les seves dimensions reduïdes, la medalla miniatura acostuma a dur una anella i es converteix així en un penjoll.

Plaques i medallons són parents de la miniatura, i formen junt amb la medalla i la plaqueta una rica i variada família metàl·lica.

El material

Entre els materials utilitzats per obrar medalles n'hi ha de preciosos com l'or o l'argent, de resistents a la corrosió com el platí, de lleugers com l'alumini o de comuns com el ferro, l'aram o el llautó. Tanmateix, el més utilitzat és el bronze, un material mal·leable, d'aspecte càlid i que permet una gran varietat de pàtines.

L'artista

Al darrer terç del segle XIX, amb la implantació del torn reductor, la medalla deixa de ser una especialització dels gravadors (que graven manualment el volum de la medalla sobre les matrius) i es posa a l'abast dels artistes, que els permet expressar-se amb una llibertat escultòrica total.

França encapçala la renovació amb noms com Jules Clément Chaplain, Oscar Roty o Jean-Baptiste Daniel-Dupuis, inspiradors de la generació de l'Art Nouveau del seu propi país, amb artistes com Alexandre Charpentier, Ovide Yencesse, Louis Bottée, Frédéric de Vernon o Hippolyte Jules Lefebvre, que al seu torn influiran en la generació de l'Art Déco.

Bèlgica, Regne Unit, Alemanya i Àustria també desenvolupen la medalla, amb figures com el belga Godefroid Devreese, el gal·lès William Goscombe John, l'alemany Karl Goetz o l'austríac Rudolf Marschall, noms que emergeixen, amb els seus retrats, entre els centenars de medallistes i escultors que es dedicaren a aquesta disciplina, que també trobem a Catalunya amb Eusebi Arnau, Antoni Parera o Josep Llimona.

L'estil

Obra artística, la medalla viu els canvis estètics del seu temps. Al darrer quart del segle XIX i coincidint amb la seva renovació, triomfa un Eclecticisme que busca respondre a les necessitats estètiques d'una època canviant, utilitzant la retòrica clàssica i un acusat realisme. Més endavant, en el canvi de segle, quan la medalla es popularitza, viu la seva esplendor amb el Modernisme, que propaga les línies asimètriques i orgàniques, per asserenar-se poc després amb la mirada clàssica i mediterrània del Noucentisme. I durant els anys vint, és fidel als preceptes de l'Art Déco, de línies geomètriques simples i contundents.

L'estoig

Per conservar i presentar les medalles hi ha capsetes i estoigs que, en general, responen a uns formats estàndards o bé són fets expressament per desig del client. Les capsetes són senzilles, solen ser fetes de cartronet i duen la part exterior folrada de paper. Els estoigs són més sumptuosos i presenten la medalla com una joia: tenen els interiors tous folrats de vellut o seda i amb la forma de la peça en negatiu, perquè hi encaixi bé, i la tapa duu frontissa i tanca amb un pestell. A la part interior acostumen a dur imprès el nom del fabricant, i a l'exterior, el tema amb lletres estampades.

El medaller

Des de mitjan segle XIX i fruit de les exposicions internacionals que se celebraven a Europa i Amèrica, empreses i particulars van començar a guanyar medalles que recordaven la seva participació en l'esdeveniment i el premi aconseguit. Aleshores va néixer el costum d'emmarcar-les formant medallers que les agrupaven i que es convertien en l'aparador dels seus mèrits.

Els medallers d'empreses certificaven el reconeixement dels seus productes; els d'artistes, els seus dots creatius, i els de professionals, el nivell assolit en la seva activitat. És el cas d'aquest, dedicat al camp de la medicina. El marc oval enquadra sis medalles que no són convencionals, sinó d'aplicació, és a dir, mitges peces que mostren l'anvers o el revers i que tenen, a la part posterior, un cargol que les fixa al fons.

El retrat íntim

A banda de la producció seriada, que permet obtenir grans quantitats d'un mateix model, la medalla es presta a edicions curtes i limitades, en ocasions de poques unitats. Passa sovint amb les dedicades a la família, restringides al cercle domèstic. Festes d'aniversari, casaments, naixements o defuncions es perpetuen amb medalles, unes obres íntimes que reprodueixen el rostre de l'ésser estimat i que es reparteixen com a record en l'entorn privat. Aquesta plaqueta, que Heinrich Kautsch dedica al seu amic escultor Albert Bartholomé, il·lustra bé l'amistat entre ambdós artistes en una peça excepcional, fosa en bronze i de mig quilo de pes.

El retrat retrospectiu

Per la seva condició commemorativa i comunicativa, la medalla es presta al retrat retrospectiu, que reprodueix a persomes del passat, en especial personalitats cèlebres. Aquesta peça, obrada en homenatge al compositor Richard Wagner, el retrata de perfil a l'esquerra i transmet la seva personalitat mitjançant l'expressió serena del rostre, potenciant la mirada vers l'horitzó. Com que aleshores el model ja era mort, el medallista va recórrer a una fotografia feta a Londres el 1877 per reproduir-lo amb la màxima fidelitat, i l'envoltà d'al·legories a la música i a la seva obra operística.

Medalles de la Fundació Rafael Masó

A l'exposició es presenten dues medalles de la Fundació Rafael Masó i que provenen de la família de l'arquitecte.

Consagració de Santa Maria de Ripoll (1893)

A finals del segle XIX, coincidint amb l'esperit de la Renaixença, les voluntats conservadores impulsaren la reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll per tal de tornar-hi l'esplendor que havia tingut en temps de l'abat Oliva. El monument gironí era clau per a l'ideari catalanista, en haver estat fundat en un moment decisiu per a Catalunya, quan es formà la seva identitat a l'edat mitjana.

Erigida per Guifré el Pelós (840-897), considerat el fundador de Catalunya i "pare de la pàtria", la basílica restaurada va ser reconsagrada el 2 de juliol de 1893, ocasió per a la qual s'encunyà aquesta medalla. L'anvers reprodueix un mosaic que el papa Lleó XIII havia regalat a la comunitat per a l'altar de l'absis major, obra dels tallers vaticans a partir d'una pintura d'Enric Serra. Presenta la Mare de Déu i el Nen asseguts al tron romànic, amb el camp cobert de flors de lis, envoltats per la llegenda: / · SUB · TUUM · PRAESIDIUM · CONFUGIMUS · SANCTA · DEI · GENITRIX · /, (Sota la vostra empara ens acollim, santa Mare de Déu). Aquesta pregària mariana, que es remunta al segle III, és un exemple de l'espiritualitat cristiana que palesa la protecció maternal de la Mare de Déu sobre els seus fills.

La medalla és obra del taller gravador de R. Gelabert y Hermano de Barcelona, especialitzat en metal·listeria, que realitzava peces d'orfebreria amb bronzes i esmalts, alguns projectats pels millors arquitectes i escultors del moment. També per a Ripoll aquest taller obrà el servei per a l'altar de la capella de sant Joaquim (actualment dedicada a sant Eudald), que va fer construir l'empresari Joaquim Prats i Roquer. Aquest conjunt, que s'exposà abans a la barcelonina Sala Parés, comprenia un Sant Crist, sis canelobres, el calze, tres sacres, l'encenser, el faristol i les canadelles, tot en bronze daurat i amb esmalts, en estil romànic i projectat per l'arquitecte Francesc Rogent.

R. Gelabert y Hermano fou un dels millors metal·listes de l'època i participà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 presentant objectes d'orfebreria religiosa, la seva gran especialitat. Probablement per això tenia la botiga al carrer Boters 1, a tocar de la catedral. L'empresa estava formada pels germans Rossend i Nicolau que foren autors, entre d'altres, de les medalles Escola de Música de Barcelona (1887) i Societat Catalana d'Horticultura (1895).

La Monnaie a l'Exposició Universal de París (1900)

En ocasió de l'Exposició Universal de París de 1900, la Monnaie edità aquesta medalla amb l'objectiu de celebrar un any transcendental per a la ciutat. La peça mostra, a l'anvers, una figura femenina que representa la mateixa casa editora, que escriu la primera pàgina de l'any que comença, simbolitzat per un infant que sosté el llibre. Les medalles d'any nou solen evocar el temps vell que s'acaba i el nou que comença, sovint representats amb un ancià per encarnar la vida gastada i, com en aquest cas, un infant per suggerir la que ha de venir. Les dues figures estan suspeses en un núvol, evocant així el pas del temps, volàtil i mudable. El revers mostra un geni recolzat en una premsa de volant i envoltat d'estris per obrar monedes i medalles.

Fundada al segle IX per Carles el Calb, la Monnaie de París és una de les institucions franceses més antigues encara en actiu. Principal fabricant i editora de medalles al segle XIX, tant per a l'Estat com per a particulars, gaudí d'aquest monopoli fins a la Tercera República, a la dècada de 1880, quan per llei s'alliberà el dret d'encuny, fins aleshores protegit per tal d'evitar falsificacions de moneda. Com a centre preponderant en matèria de creació medallística, aquesta posició li va permetre escollir els millors artistes i realitzar els encàrrecs més importants. Actualment preserva una de les col·leccions franceses més notables dels segles XIX i XX, amb un ric patrimoni de més de 64.000 medalles i estris de fabricació, uns veritables arxius del metall.

Ajuntament de Girona Col·legi d'Arquitectes de Catalunya - Demarcació de Girona Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Girona Universitat de Girona